Les seqüències del segar fins al batre LA SEGA

Ja ho diu el refrany: Al juny la falç al puny. Arribades les primeres calors, quan les espigues comencen a daurar-se és el temps de la sega. Es tracta d'una operació que cal dur a terme com més aviat millor, no fos cas que una pedregada o una tempesta fes perdre la collita de l'any. Una vegada sembrat el gra a la tardor i ben llaurat el terreny, arriba el temps de la recol·lecció. Antigament es treballava de sol a sol i en colles, gairebé sempre tota la família, que s'enduien el bò i millor dels seus menjars per passar tot el dia al tros i no cal dir-ho, es vestien especialment per a l'ocasió.


DE BON MATÍ DE CAMÍ CAP A L’ERA

Els pagesos i les pageses s’aixecaven de bon matí, de dues a tres de la matinada, quan encara era fosc, i un cop ben esmorzats, amb el traguet d’aiguardent corresponent, agafaven el carro amb la dalla al coll, els vencills sota el braç i el selló penjant a l’altre. Al despuntar el dia ja s’era al tros i llavors és quan començava la feina de debò.


PREPARAR LES EINES

El segar es feia amb la dalla i molt temps abans, amb el volant i la falç. La dalla s’usava fent servir totes dues mans, el seu maneig era pesat i s’agafava a l’esquena. Calia mantenir-la ben afilada, com una navalla, cosa que aconseguien picant-la sovint i passant-hi la pedra d’esmolar, que es duia en un pot d’aigua penjat a la cintura.


PASSAR LA DALLA

El dallador deixava rengles d’espigues tallades que després arreplegaven els lligadors. A cada dallador li corresponia un lligador, que lligava els gavells i les garbes amb vencills o amb el mateix blat.


LA RECOL·LECCIÓ FER ELS GAVELLS I LES GARBES

Una vegada recollides les espigues es gavellaven. De cada dos o tres gavells es feia una garba, que es lligava amb vencills. El blat, com que és més flexible, permetia fer vencills del mateix blat, enllaçant i cargolant dues manades per sota de les espigues. Per lligar la garba amb aquests vencills fets del mateix blat s’utilitzava el garrot.


AGARBERAR O FER GARBERES

Una vegada fetes les garbes calia agarberar, és a dir, amuntegar les garbes en garberes. S’acostumaven a fer de 3 de peu i una de coberta, amb una altra garba a cada cap per cloure la renglera. Els munts eren rectangulars i més o menys llargs, segons la collita obtinguda i comptant només les garbes visibles i multiplicant-ne el número per quatre es podia deduir quantes n’hi havia a cada garbera.


PASSAR EL DIABLE

La feina de recol·lecció es completava passant el diable, un instrument amb pues arrossegat per un animal o una persona que arreplegava les mates de sembrat que no s’havien recollit amb el garrot i havien quedat amb el rostoll.


ESPIGOLAR

Un cop arreplegades les diablades el tros quedava lliure i és aleshores quan entraven les dones a espigolar, és a dir, a arreplegar el que es donava per perdut. Feien manades, entrellaçant i lligant les tiges del que recollien, que tot sovint servia per donar menjar a l’aviram.


EL BATRE

En acabar el segar, tot seguit, gairebé sempre cap al mes de juliol, començava el batre. Se'n deia batre a potes perque feien anar els animals de treball que cada casa de pagès disposava. El batre consistia en aixafar les espigues de les garbes per tal de separar el gra de la palla i tenir tots dos productes ben conservats i a punt per poder-ne disposar. La feina de batre era un procés complex on intervenien molts factors (entre ells el meteorològic, sobretot el sol i el vent) estris, feines i gent i podria dir-se que era un dels processos productius més amplis del món pagès.


LA METEOROLOGIA (FER PANADA)

La temperatura de juliol és molt adient per batre perque és força regular. Al matí el vent sol ser serè, que ajuda i facilita la rompuda i la batuda de les espigues; al migdia, el sol és més fort i torrava la batuda i cap al tard la marinada facilitava la feina de ventar i separar el gra del boll. Se solia segar al juny i batre de juliol a setembre, tot i que la climatologia hi tenia molt a dir. Si el sol cremava de valent i el vent no faltava per tal de fer nit, a diari s'anava enllestint les garbes esteses de bon matí. Si durant l'estesa de garbes es posava a ploure es deia que s'havia fet panada i suposava per als batedors una esgotadora feina remenar la batuda perque s'anés assecant.


ENTRAR BATUDA

La quantitat de garbes batudes en una sola vegada era la batuda. Entrar batuda era la tasca diària de portar a l'era les garbes que s'havien de batre. Encara de nit es preparaven els animals i s'enganxava el carro, que anava equipat amb estaquirots i vano per tal que hi capiguéssin més garbes. Marxaven a buscar garbes a primera hora de la matinada perque quan sortís el sol ja fossin totes a l'era.


CARREGAR EL CARRO DE GARBES I PLANTAR BANDERA

Carregar un carro amb garbes tenia el seu secret. Havien de dur totes elles les espigues cap endins, les laterals s'havien de clavar als estaquirots i les del davant anaven damunt del vano i cap d'elles havia de sortir més que una altra. Es tancava la càrrega amb la creuera, és a dir, un reng de garbes col·locat al llarg del carro, per damunt del qual hi passava una soga que, enganxada al davant, s'estrebava pel darrere. Quan s'havia acabat de carregar tota la batuda es coronava la darrera carretada amb alguna branca d'arbre, el que també s'anomenava plantar bandera.


ARRIBAR A L'ERA

Normalment les eres eren superficies planes i endurides i d'un mínim d'extensió perque els animals puguessin donar-hi tombs, eren d'argila i estaven orientades al migdia, en llocs oberts perque el vent pugués circular lliurement. Els carros hi arribaven normalment en despuntar el dia.


ESTENDRE LA BATUDA

A l'era calia estendre les garbes, operació que consistia en tres fases: distribuir-les per terra l'una tocant l'altra formant circumferència; deslligar-les desfent els vencills o tallant els lligadors i remenar i esparpillar les garbes esteses amb la forca de dos pollegons. Un cop estesa la batuda s'esmorzava mentre el sol s'enlairava i escalfava i ressecava les espigues.


GIRAR LA BATUDA

Tot seguit els animals es deixaven reposar i els homes amb forques de dos pollegons giraven la batuda, remenant-la i esparpillant-la.


TOCAR LA BATUDA I FER TANDES

Quan s'havia acabat d'esmorzar tocava enganxar els animals als estris: rodets, curres costellades, trills i escaletes. Els animals, guiats per un home, donaven tombs per damunt de la batuda fins que aquesta quedava plana i atapeïda. L'operació de donar tombs amb els animals per damunt de la batuda rebia el nom de tocar i cada per’ode entre girada i girada era una tanda. Sovint la calor i l'avorriment mentre es feia les tandes propiciava que el batedor cantés cançons i corrandes per fer-se passar la son, que solien ser de ritme lent i mandrós, sobretot a la migdiada.


FER PALLA

Cada vegada de girar era més fàcil remenar la batuda i el gra era més espés a la sola de l'era. Aleshores es deia que s'havia fet palla i es desenganxaven els animals. Segons quin fos el cereal es feia més aviat o més tard la palla. El blat per exemple, reclamava una darrera tanda havent dinat. Aquesta, al tomb de la migdiada, rebia el nom de tanda de torrar, perque era quan el sol picava més fort.


VENTAR I TREURE LA PALLA (I FER PROCESSÓ SI CALIA)

A la tarda als batedors els tocava treure la palla de damunt de l'era i treien només el gra barrejat amb el boll. Amb la forca de dos pollegons i sempre a favor del vent s'aixecava la palla més llarga i s'anava acompanyant fora de la batuda. Llavors amb les forques trianses es feia la mateixa operació amb la palla menuda, fins que només hi quedava el gra i el boll. La feina de ventar era de bon fer si el vent bufava suau i seguit. Quan no bufava el vent era típic fer una processó, donant els batedors tombs a l'era enlairant els estris. Si ni així s'aconseguia que el vent bufés, tot quedava paralitzat perque era l'eina imprescindible per separar el gra del boll.


ARREPLEGAR EL GRA I EL BOLL

A continuació s'arreplegava el gra barrejat amb el boll en un munt, amb l'ajut dels rasclets o de la dolça tirada per un animal. Amb les escombres es completava la feina i es deixava l'era neta.


AMUNTEGAR LA PALLA

La palla s'amuntegava amb l'ajut de la dolça a peu de paller. Com que treure la palla de tota la batuda era molt dificil es dividia l'era en rengleres anomenades colls. Normalment es feien tres colls i només les grans eres necessitaven que se'n fessin més per treure'n més fàcilment la palla.


DESEMBOLLONAR

De la feina de treure el boll se'n deia desembollonar i es feia llençant la barreja enlaire amb les forques trianses. Com que el gra pesava més queia en un mateix indret i el boll se l'enduia el vent una mica més enllà, on formava un petit coll. Aquesta operació es repetia una vegada i una altra fins que només quedava el gra. Les darreres passades se solien fer amb pales de fusta especials per aquesta feina perque quan quedava bastant gra net, era impossible enlairar-lo amb forques.


ERERAR O PORGAR

A continuació es passava el gra per l'erera o porgador. Era un estri rodó i gran, de planxa metàlica amb forats de dimensions adequades al gra que calia porgar. Així els forats per blat eren més petits i per ordi més grossos. L'erera es penjava a la forca de dos pollegons i era sacsejada al mateix temps que s'hi abocava el gra amb una galleda o cabàs.


LLEN‚AR L'ESPIGADA

L'espigada eren els residus de la porgada que es destinarien a l'alimentació de l'aviram. El batedor, una vegada porgat el gra de cada abocada, amb un gest sobtat que requeria molta traça, llançava més enllà l'espigada.


ENSACAR

Un cop net el gra s'havia d'ensacar. Per omplir els sacs es mesurava amb l'anomenada mesura de tres quartants, equivalent a 14 quilos. El sac de blat s'omplia en 4 mesures de tres quartants, el que s'anomenava quartera i pesava uns 55 quilos.


DESAR ELS SACS

Els sacs de gra eren desats en graners i sitges.


FER PALLER

La palla era, després del gra, un producte força apreciat per al pagès. Era la base de l'alimentació dels animals de treball i la matèria bàsica per obtenir els fems, que eren l'adob d'abans. Fer paller era feina que s'acostumava a fer de bon matí perque la palla es podia manejar millor gràcies a la humitat de la matinada. La forca pallera es feia servir per tirar la palla als mateixos peus del palleraire, el qual apariava la palla amb la força de dos pollegons. El paller havia de pujar a plom i amb tendència a sortir cap enfora, fins a començar la coberta. Un cop bastit amb una canya llarga, usada amb destresa pel palleraire, s'anava perfilant l'entorn del paller. El més normal era fer pallers a la mateixa era. Solien ser rodons o rectangulars, però sempre, acabats, els rodons en punxa i els rectangulars en una carena com una teulada.



LA GASTRONOMIA

L'ESMORZAR

L'esmorzar se solia servir a les sis del matí (hora del sol). Les dones el portaven a l'era i consistia en sopes bullides amb un ou i un gra d'all, i com a segon plat, tall de la tupina amb suc de tomàquet. A les deu del matí feien les deu hores amb una amanida de ceba i olives i llonganissa seca.


EL DINAR

A les dotze anaven a dinar. Escudella amb una bona carn d'olla, cigrons, patates i col. I de segon un guisat de carn. En acabar una bona migdiada a l'ombra. A les dues de la tarda hi tornaven.


EL BERENAR

A mitja tarda es berenava una bona plata d'enciam i olives, acompanyada per pernil, llonganissa seca, sardines i romesco.


EL SOPAR

En pondre's el sol tots, amos i mossos, cap a casa. Un sopar frugal de sopa, truita i verdura i cap a dormir. Al tros o a l'era no mancava mai l'ampolla d'oli, la sal, el vinagre, la cabeça d'alls, la cansalada viada i l'enciam. Eren aliments de tot hora, que es prenien en els intervals de treball.


LES BEGUDES

Les begudes més habituals eren l'aigua i el vi. Per tal que el vi es mantingués fresc s'utilitzava els porrons garberers. Eren de gran capacitat, posats dins una cistella i envoltats de palla, on s'hi tirava aigua al damunt i la palla humida li donava frescor. L'aigua es portava en càntirs i sellons de terrissa negra de Verdú.


LA VESTIMENTA

La vestimenta dels pagesos era força peculiar i alhora essencial per a la feina que feien. Es portava espardenyes, moltes vegades de diferents colors, intentant conservar les bones d'un any per l'altre. Les dones vestien roba de sac i faldilles, ben tapades perque el sol no els penetrés gaire. Els homes amb calçotets llargs de cotó, ratllats i de colors, samarreta de punt anglès amb mànigues, camises blaves que amb la suor acabaven blanques i amb una bona faixa per lligar-ho tot. Es protegien del sol amb amples barrets de palla. Quan batien a l'era es protegien de la pols i el boll, embolicant-se el cap i el coll amb un mocador de farcell, deixant només espai per als ulls i respirar.


TRADICIONS

A les eres s'hi solia treballar descals, perque era més còmode ja que les espardenyes solien omplir-se de gra i boll, amb la molèstia que això suposava per caminar.
Pel batre, la vida familiar es traslladava a l’era. All’ els pagesos hi passaven nit i dia doncs molts d'ells hi dormien, a la serena damunt la palla dels colls o del paller començat.


LA DISTRIBUCIÓ DE LES FEINES

Els homes no es movien de l'era si no era per anar a buscar les garbes. Les dones i la canalla hi passaven moltes hores, elles preparant el menjar i treballant en les tasques al seu abast, sobretot a l'hora de ventar. La quitxalla la feien posar damunt del trill hores i hores i a la tarda jugaven per la palla.


UN DIA A L'ERA

Les tardes eren aprofitades pels batedors per fer una migdiada ben llarga. Es batia cada dia menys els festius i el darrer dia del batre es feia un bon berenar a la mateixa era. Hi participaven tots els que havien intervingut al llarg de totes les tasques de segar i batre. Si s'havia fet una bona collita es vivia un esperit de satisfacció i alegria.



ANECDOTARI I PERSONATGES

PERSONATGES

La primera era en la que es van celebrar les Festes del Segar i El Batre fou cedida pel qui havia estat alcalde de Barcelona durant la primera exposició universal de 1888, Francesc de Paula Rius i Taulet, en motiu de la qual la reina regent li atorgà el títol de marquès d'Olèrdola. És per això que a la Fuliola, l'era era coneguda com "l'Era del marquès" i el carrer que condueix cap a les eres porta el nom de Rius i Taulet. De fet encara avui la familia hi conserva la Casa Terés, de la seva propietat. La memòria popular recorda les visites del marquès i tot el seu seguici a la localitat, ja que era molt nombrós i despertava la curiositat local.

Una altra de les families molt vinculada a les Festes del Segar i el Batre és la familia de l'expresident de la Generalitat republicana, Lluis Companys, del Tarròs, localitat agregada al terme veí de Tornabous -d'on també era fill el sindicalista Salvador Seguí, el Noi del Sucre-. La familia Companys, que manté la casa pairal en aquesta localitat, va cedir a les Festes del Segar i el Batre un tractor i una màquina de segar del 1925. Els padrins recorden encara avui la imatge del qui va proclamar la República Catalana, i que seria afusellat el 1940 per les tropes franquistes, Lluís Companys, saludant-los a la casa pairal mentre ells jugaven al paller, aliens a la rellevància que tindria aquell personatge en la història de Catalunya.


ANECDOTARI

Un costum ben tradicional, al llarg de tot el batre, era gastar una mena de broma a propòsit de fer el paller. Es tractava d'encomanar, quasi sempre a un vailet que anés a era veïna a buscar el "motllo de fer paller". L˜gicament els pallers no necessitaven motllo però si l'infant era ingenu i no n'havia olorat mai cap, creia que el manaven. A l'era veïna podien reaccionar de dues maneres: o bé li explicaven la fac�cia i es veia l'engany o bé continuaven amb el joc, omplint-li un sac de ferro vell, carregant-lo a la seva esquena i recomanant-li que anés en compte perque el motllo era molt delicat... Lògicament el noi arribava esbufegant i s'acabava la broma amb un bon tip de riure.

Normalment les colles de segadors portaven un vailet, novell en la colla. A aquest li deien en entrar a l'Urgell, que en dita comarca no volien ningú que no sabés beure a galet i que a tots els xerrics, abans d'entrar-hi, els provaven si en sabien. Li feien creure que vora de la bassa de Vilagrassa hi havia un home que era l'encarregat de fer la prova, proveït d'un gos pitxell ple d'un vinet molt saborós. I en passar per aquest lloc, que segons els segadors era l'entrada de l'Urgell, hom feia beure als novells amb un càntir del qual rajava qualsevol sutzura repugnant.

Una altra disbauxa era la que deia que hi havia garbes que es redreçaven i caminaven. Venia a tomb la dita que al pont de Lleida o al de Balaguer, els ponters feien pagar un tribut tan fort per passar-hi que significava per al novell, tot el que escassament guanyava en tota la temporada. llavors, per enganyar els ponters, feien vestir el vailet de garba, ben tapat amb branques i verdor, per tal que el ponter es penses que era una garba que caminava i no li fes pagar el pontatge.



LES FESTES DEL SEGAR I DEL BATRE

EL MUNICIPI

La Fuliola és un petit municipi d'uns 1.300 habitants situat a la comarca de l'Urgell i envoltat de camps de farratges, cereals i arbres fruiters i resseguit d'est a oest per la carretera comarcal 148 que uneix la capital de l'Urgell, Tàrrega, amb la de la Noguera, Balaguer. El municipi està format per dos pobles, situats l'un a continuació de l'altre, La Fuliola i Boldú, tots dos amb més de 900 anys d'història.


L'ECONOMIA

La vida econòmica del poble gira al voltant dels sectors agrari i ramader, ambdós ocupen un lloc capdavanter regit per la Cooperativa del Camp, si bé cada cop són més els treballadors que s'obren portes cap a la indœstria, transports, construcció i sector serveis, tot i que molts continuen lligats d'una o altra manera amb el sector agrari i/o ramader.
Tanmateix, al llarg dels temps, l'agricultura ha esdevingut la seva principal ocupació i la fita històrica de la construcció del canal d'Urgell l'any 1863, que per cert, la primera finca que va regar era en terme de La Fuliola, va convertir-se en el motor que va fer canviar els cultius que fins aleshores s'havien fet i, al mateix temps, feia que el poble esdevingués més ric i modern.
Fins i tot, els segŸents 30 anys després de la construcció del canal, amb el llarg procès d'adeqüació de les terres al regadiu i als nous cultius, tot i ser terres regades s'hi van continuar fent cultius de secà, especialment blat, ordi i civada.


900 ANYS D'HISTÒRIA

I essent com és la Fuliola, un poble que recorda el seu passat mirant cap al futur, l'any 1980 es va decidir celebrar el 90 Centenari de la seva fundació. En aquell moment un bon grup de veïns, amb el suport del primer ajuntament democràtic, s'engrescaren en la tasca de celebrar aquests 900 anys d'història. Cada mes es van programar activitats (festes, xerrades...), es va publicar un llibre i, potser com a activitat més reeixida es va voler retre homenatge als més grans i a la història del poble per mitjà de la recuperació d'un dels conjunts de feines més importants de les passades èpoques de la pagesia, com eren la sega i la batuda del blat, autèntic motor econòmic de la familia pagesa del segle XX.


L'INICI DE LES FESTES DEL SEGAR I EL BATRE

Acabats els actes i celebracions que van anar farcint aquest any el Novè Centenari, va restar en la ment i l'ànim de tot aquest grup de veïns un regust força engrescador i des d'aleshores es va celebrar any rera any les Festes del Segar i el Batre.